Nota de Creàlit: Aquest conte, La font de les Violetes, és una història preciosa i profunda que volem compartir amb vosaltres. Com que el text és llarg i ric en detalls, hem decidit publicar-lo en dues entregues, per facilitar-ne la lectura des del blog i evitar haver de fer desplaçaments massa llargs de pàgina. Avui us presentem la primera part, corresponent al capítol I, i dijous vinent trobareu la segona, que inclou els capítols II i III i tanca aquesta narració tan emotiva.
L'autora de la fotografia que acompanya el relat és Carme Huerta
LA FONT DE LES VIOLETES
I
La primera d’arribar és la Marianna, tota
suada: lligades al cinturó hi du una coixinera amb el sabó i una altra plena de
cendra i, arrambat al maluc, un gibrell de zenc amb la roba bruta i la pala de
picar. Marianna aboca la roba damunt del banc, omple el gibrell d’aigua i el
posa al terra. Hi aboca les cendres i les remena bé, que es deixatin en l’aigua;
tot seguit, hi submergeix la roba: llençols, tovalloles, la roba menuda i les
camises d’en Josepet. Demà, si a la Joana li sembla bé, vindrà amb la roba
fosca. Mentre la brutícia s’estova,es deslliga els estris del cinturó, es treu el
davantal, es descorda una mica la brusa i es mulla cara, coll i clatell.
La Marianna seu al banc. L’ombra és bona
d’aprofitar, la música de la font desguassant al safareig omple el seu esperit
d’una pau que agraeix. De la butxaca del davantal en treu un llibre; el va
comprar amb els centimets que, esforçadament, guarda en un pot ben lluny de la
mirada de la Joana. També el llibre el manté fora de l’abast de la sogra; ja va
tenir-hi un disgust quan, el dia del casament, en treure pertinences del mundo,
li va veure els dos llibres que la noia volia posar a la tauleta de nit.
─Cap novel·la no entrarà a casa meva! Què t’has
pensat, tu, que vens a una casa de senyors?
La dona, en un rampell, li va prendre els
llibres i els va llançar a la llar de foc: això, va cridar, no és per a nosaltres,
que ni sabem de lletra ni en volem saber. Ella, a la nit, en enllitar-se amb el
seu home per primer cop, havia plorat. En Josep no la va consolar; havia
assistit mut a la crema dels llibres, perquè tot el que deia la mare era
sagrat. Per a la sogra, que és qui mana a can Marçal, tot és treballar, d’un
cap de dia a l’altre: netejar la casa, arreglar el corral, treballar l’hort i collir-les
verdures i confitar-les perquè a l’hivern no falti de res a can Marçal. Així passa
el temps per a la Marianna: de dies, sotmesa a les ordres de la sogra i, de nits, esperant unes
abraçades que no arriben mai.
Rentar la roba li és un regal del cel. Surt de
casa, s’allunya de l’autoritat. El rentador és el lloc de Santa Agunda que més
li agrada, perquè li permet l’esplai de la lectura quan s’hi troba tota sola, i
quan hi van altres dones, té algú per xerrar; si hi ha el vell Magí, conta històries
a tothom que s’aplega a la Font de les Violetes. El safareig és fet de fa poc:
té un sostre que s’alça damunt d’unes columnes d’obra i bancs per reposar-hi; des
que és al poble, la Marianna pot rentar de peu dret per primer cop. A Vilamaniu,
d’on és filla, les dones encara fan bugada de genollons a la riera.
La Marianna seu al peu d’un gran desmai a tocar
de la font. S’hi està tan bé, a l’ombra! El murmuri de l’aigua, la bonior de les
abelles i el cant de la cadernera la vencen: el llibre li llisca damunt la
falda i el cap s’abandona contra el tronc. Aviat es deixondeix amb veus d’infants,
i les xerroles de la mare i l’àvia, que arriben i deixen la roba que treuen
d’un cove enfonya al rec. Es refresquen una mica, també, i seuen al banc, i es
miren la forastera espitregada. Ella s’alça i els diu un bon dia una mica tímid.
S’afanya a cordar-se els dos botons; no ensenyava pas res que no es pogués
veure, però tampoc no vol passar per una fresca. Que ella és casada i molt ben
casada. Aquestes dues veïnes encara no les coneix i per no fer-se estranya, els
diu que tenen uns nens ben bonics. La mare de les criatures somriu. L’àvia li
pregunta si és la jove de can Marçal. Ella fa que sí, i els diu el nom, i que
és de Vilamaniu.
─A Vilamaniu, les dones passen bugada al riu
─diu, ràpida, l’àvia, com qui fa una gràcia.
La Marianna fa un somriure de compromís. L’altra
dona explica que elles són la Roseta i la Rosina de can Massanet, a tocar de
l’església. Potser podrà fer-se amiga de la Roseta, pensa la jove. El temps ho
dirà.
Arriba, arrossegant una cama, el vell Magí i
aviat s’afegeixen dues dones més a la colla; una sembla molt gran, va tota
encorbada, i l’altra és de l’edat, si fa no fa, de la Rosina. Ara ja sí que totes
són mans a l’obra; comencen a rentar els llençols, després les peces petites. Al
final, esbandiran la roba amb blauet.
─Va, Magí, explica’ns una història, tu que en
saps tantes ─demana l’Angeleta del Pla, la dona més gran. Van fent cap la Montserrat
de can Branca, la Francisqueta de mas Noguer i la Randa, una vídua jove que fa
de bugadera per altri. La Randa, la Marianna ja la coneix; quan no hi és, les
dones en malparlen. De fet, malparlen de tothom.
─Prou ─fa l’home─, però m’hi hauríeu d’ajudar...
No n’hi ha cap que hagi dut la bota de vi?
─Ja tens aigua fresca de la font! ─se’n riu la
Rosina─ Fes-ne via, que quan el sol tombi encara hi serem...
─Us he dut pa i una mica de rosta ─diu la
Marianna, tímida─. I un bocí de coca.
─Ja li daràs quan acabi ─mana la Francisqueta─.
Músic pagat fa de mal so...
─Dimoni de Francisqueta! ─Respon l’home, i
s’escura la gola─. Mainada, sabeu quants fills van tenir Adam i Eva?
Els nens fan que no amb el cap.
─Vint-i-quatre ─va continuar en Magí─: dotze
xicots i dotze mosses. Un dia, va baixar un àngel del cel que els volia veure,
perquè Déu es penedia una mica d’haver fet fora del Paradís la primera parella
i, de tant en tant, li agradava saber si se’n sortien. Quan van haver donat beure
i menjar a l’àngel, els va dir que volia veure la mainada. La parella es va
mirar als ulls, amb por que l’àngel els castigués per haver tingut tantes
criatures. Adam va anar a buscar els nois, i Eva va amagar les nenes.
L’avi s’atura per a beure aigua. Durant la pausa,
només se sent el cant del grill, el so de l’aigua i les paletes de fusta picant
la roba damunt les lloses del rentador.
─Ai, Magí, que ens ho fas llarg, això! Fes-ne
via, home de Déu!
─Dones, dolces metzines! ─Diu en Magí, després
d’escurar-se la gola─. Quan va veure els nois, l’àngel els va beneir. Els va tocar
al cap i els va dir que mai no haurien de patir per res. Llavors, Eva va marxar
a més córrer a buscar les noies, perquè tots dos volien que l’àngel les beneís.
Però quan les va haver trobat, havia passat tanta estona que l’àngel ja havia
marxat, i no van poder ser beneïdes. I per això, fins avui, els homes sempre
han estat sortosos i les dones, malaurades.
─I conte contat, ja és acabat! ─Fa la mare als
nens─. Au, agafeu el pa amb oli i bereneu, i no enredeu per aquí, que ja tenim
prou feina...
─A veure quin dia ens expliques una història on
les dones hi sortim guanyant... Sempre ens toca el rebre! ─Recrimina la
Francisqueta.
─I jo, què voleu que us digui, si l’home és fet
per guanyar i la dona per gastar?
─Au, calla una estona, Magí, que encara anireu al
safareig tu i roba...
─Que ja prou que et convindria...
La Marianna s’ha eixugat les mans al davantal
i, de la butxaca, en treu les viandes que ha promès al contador. Les hi dona
amb un somriure.
─Com es coneix que no ets de Santa Agunda...
Aquestes barjaules volen històries però mai no paguen res...
─Mentida podrida! ─Contesta, ràpida, la Montserrat─.
No vulguis quedar tan bé, que totes et donem alguna cosa; si no, ja no fores
aquí, ni viu ni mort! I tu, Marçaleta, no li donis tant sabó, a aquest, que encara
s’hi avesarà...
Marçaleta?
De sobte, tothom se sobressalta amb les
campanes de l’església, que toquen a morts. Les dones deixen les pales sobre
les lloses. Alguna esclafeix el plor.
─Ha de ser la Maria de can Roc ─Diu la Roseta,
apesarada.
─Pobra Maria... ─Fa la Rosina─. Ara veurem qui
pujarà aquelles criatures... sobretot la petita, tan malaltona com està des que
va néixer...
─La Maria de can Roc va parir la petita que
encara feia fred ─explica l’Angeleta a la Marianna─. Tothom li va dir que
reposés, perquè va quedar molt decandida i la criatura tampoc no estava bé.
Però, és clar, té dues mainades més, el seu home, i el sogre, que està ferit.
La pobra mossa ha volgut fer més del que pertocava per no empipar ningú. Va
venir a rentar just després d’una gelada. Va agafar el catarro, i ha anat fent
la viu-viu fins ara. I la nena es va encomanar...
─Val més que m’afanyi ─diu la Marianna─. La
Joana deu voler anar a donar el condol...
─Així, ets de can Marçal, tu? Ai nena, vols dir
que has fet gaire bona fira, amb en Josepet?
─Què n’heu de dir, del meu Josep? ─Respon ella,
ofesa, per més que fa dies que pensa el mateix.
─No res, no res...
Però la noia adverteix la lluïssor burleta dels
ulls de l’anciana i s’adona que les mirades de les altres l’acusen d’alguna
cosa que no entén. S’afanya a llençar l’aigua emblavida del cossi, a
estrènyer les peces damunt la llosa per escórrer-les, a acabar de recollir-ho
tot i endreçar-se les eines i fugir corrents. De camí cap a casa, encorbada pel
pes de la roba xopa, té l’ànima revoltada. Coi d’Angeleta, coi de safareig i coi
de dones...
Quan és a casa, la Joana li fa canviar la brusa
per una que fa més de dol. També li dona una mantellina negra, que havia estat
d’una besàvia, i marxen totes dues de bracet cap a can Roc. Els homes hi aniran
més tard, quan acabin la feina del dia. Les dues dones donen la mà a l’avi de
la casa, que no parla, però els fa un senyal en direcció a la cambra del
matrimoni, on s’ha disposat la vetlla. Damunt del llit, mare i nadó, cara enlaire,
l’una al costat de l’altra; la mare té un lliri blanc entre les mans; la petita,
una branca de gessamí curulla de floretes. La criatura és tan escarransida,
pobreta, que arrenca un plor a la Marianna. La finestra és tancada, que no
entri la llum. Hi ha quatre ciris, a la cambra, i un munt de flors que han
posat al voltant dels cossos i que es va engruixint amb cada persona que
arriba. La noia fa un petó als dos nens, tristois, que agafen un la mà de la
mare i l’altre, la de la germaneta. Les dones que vetllen les difuntes ploren i
somiquen. Algú diu que les enterraran juntes dins la mateixa caixa.
─Així es faran companyia en l’altra vida.
La Rosina proposa resar el rosari i tothom ho
accepta de bon grat: és un alleujament per a les vetlladores, que fan alguna
cosa per les difuntes. Al cap de l’estona, la Marianna no pot sofrir l’ambient tancat
i recarregat d’olors fortes: de malaltia i de remeis, de mort, de flors que es
van pansint, de suor dels presents. Sent una ombra de mareig. Mormola que ha de
sortir, i la Joana li diu que s’endugui els nens. Quan passen la porta, tots
tres, l’Angeleta pregunta a la Joana si la jove està prenys. Ella ho sent, però
no contesta. No n’ha de fer res, aquella vellarda.
Quan són a la plaça, mulla el mocadoret a la
font i es refresca els polsos i el clatell; ho fa també als nens.
─La mare no es despertarà més? ─Li pregunta el
més petit─. I la Clarona tampoc?
─Ramon, ets un cap de soca. Són mortes, com
vols que es despertin? ─El germà gran es deixa anar de la mà de la Marianna i
tusta el clatell al petit.
─Deixa’m, Guillem, burro més que burro!
La noia posa pau. Els fa seure al banc que els
vells anomenen «del si no fos», a l’ombra del gran om que hi ha al mig de la
plaça. En Ramon es tapa la cara amb les mans i esclafeix el plor. Deu tenir
quatre o cinc anys. La Marianna s’entendreix, l’agafa a coll i se l’asseu a la falda.
També en Guillem plora; ella l’estreny contra el seu cos, li acarona el cap.
─Escolteu ─els diu─, heu de pensar que ja no
estaran malaltes mai més. I que, a partir d’ara, es trobaran prop de
Nostrosenyor, que s’estima molt les criatures i les mares. A més, des d’allà, elles
i els àngels procuraran per vosaltres, i pel padrí i pel pare.
En Guillem alça el cap de la seva falda i se la
mira amb els grans ulls vermells de tot un dia de plorar.
─Això ens ho dius perquè no estem tristos.
─Si no ho pensés, no us ho diria ─se li acut
una idea─.Si us ve bé, podríem fer una cosa: ajuntar les mans, pensar en la
mare i la Clara, i inventar-nos un prec ben bonic, només per a elles dues. Ens
l’aprendrem de cor, i així, cada nit el podrem resar. I cada vegada que el
reseu, pensareu en elles dues i les sentireu al vostre costat.
Els dos minyons fan que sí amb el cap. I, a poc
a poc, entre tots tres, engiponen la pregària.
«Verge Maria, mare de
Nostrosenyor,
Acolliu la nostra mare,
que es diu com Vós,
I la nostra germana
petita, al vostre redós.
Mare Maria i Clara, nostres
estimades,
Ajudeu-nos des del cel
quan vagin mal dades
protegiu-nos a
nosaltres, a l’avi i al pare
I envieu-nos un petó,
cada nit quan ens
vingui la son»
Vespreja, i els infants tenen gana. Tornen a
can Roc i ella els aparia pa amb tomàquet i truita de farina, i en fa també per
a l’avi i el pare. Quan acaben de sopar, deixa que les criatures visitin ─potser
per últim cop─ la mare i la germana, i els resin el Parenostre i l’oració
acabada d’aprendre. Després, és ella mateixa qui els posa al llit; espera que,
rere la pregària encara un cop repetida, acluquin els ulls. Llavors els besa, un
petó amorós a cada parpella i a cada galtona. A en Ramonet, els llavis li
dibuixen un somriure. En Guillem somica una miqueta.
─Dormiu, menuts. La mare us estima des del cel.
El pare dels nens, dempeus a la porta de la
cambra, l’espanta quan ella es vol retirar.
─Mercès per cuidar-vos-en. Ni he pensat que
havien de menjar, pobres fills meus.
En Ramon pare és alt, cepat i de pell ben
bruna. En Guillem és el que més se li retira. Quan li passa pel costat, ell li
posa la mà damunt del braç, agraït.
─No és res. L’acompanyo en el sentiment.
La Marianna, torbada pel tacte d’aquella mà
aspra i forta, retira el braç i torna a la vetlla amb les altres dones.
